El Cardenal Margarit

Aquest estiu he llegit un llibre que m’ha deixat bocabadat per el seu estil i plantejaments. El llibre en qüestió és “Joan Margarit i Pau. La tràgica fi de l’edat mitjana a Catalunya.” , d’en Santiago Sobrequés i Vidal.
Es centra en la vida del cardenal i alhora aprofundeix en la guerra civil catalana de la segona meitat del s. XV. Però sobretot serveix per comprendre la societat catalana del s. XV que es mou en constants contradiccions entre el passat i les necessitats presents. Un conflicte entre absolutisme i pactisme, entre monarquia i nobles, on els remences són manipulats per tots. Un conflicte on els canvis de bàndol són constants. Un conflicte que durà 10 anys, on la societat civil catalana assisteix perplexa als enfrontaments d’una classe dirigent que només mira pels seus interessos.
Però el que més m’ha sorprès es que és una tesis doctoral feta al 1951 i que fins el 2006 no ha vist la llum. A la introducció es donen els motius, però jo afegiria un de més pervers: la veritable història no dóna les justificacions històriques que necessiten les actuals tendències polítiques. Per a uns serà difícil admetre que una simple boda va unificar els dos reialmes i que Castella va agafar les brides davant un Principat esgotat i que ja va perdre la iniciativa amb el compromís de Casp. Per els altres, els que neguen constantment la diversitat de l’estat, quedarien al descobert arguments jacobins d’unitat geogràfica, històrica i lingüística.
En definitiva una obra mestre que posa les coses al seu lloc i alhora traspua amor per Catalunya.