Els jocs i la història.

Els jocs de simulació històrica sempre m’han apassionat perquè combinen en un sòl element les meves dues passions la història i la geografia.
El historiador pren uns fets i els interpreta sota l’influencia del present, és a dir quines fonts ha tingut en compte, que pensa ideològicament, etc. En definitiva la història és un diàleg entre present i passat constant, i pensar que la història és neutre seria caure en un parany. Un exemple d’això és de diferent ressò mediàtic que té la celebració del 200 aniversari de la guerra del francès i el 70 aniversari de la guerra civil al nostre estat, el primer exalta valors jacobins i el segon pot plantejar tot el contrari.
En els jocs el dissenyador fa d’historiador en aquest diàleg entre passat i present, a vegades actiu, d’altres passiu.

Machiavelli

Treball històric poc acurat i caòtic. Tant en el disseny (fitxes de Nàpols) com en les introduccions als escenaris on desdibuixa el paper de la Corona d’Aragó i d’Espanya, més tard, en els assumptes italians.
Si ens llegim la introducció dels escenaris podrem apreciar que per l’autor Nàpols és un estat independent, res més lluny de la realitat, que tingui un rei i un estatus propi no vol dir independent. El punt culminant està en la frase: “...els aragonesos (Espanya) sota el cínic Ferran intervenen en els assumptes de Sicília i Nàpols”(sic). Obvia l’existència de la Corona d’Aragó i que el regne de Sicília en forma part des de el 1282 i en el 1442 Nàpols passarà també a formar-ne part. Ignoro perquè qualifica de cínic al rei Ferran, intueixo que les seves fonts no tenien massa simpatia per el rei trastàmara.

Here i Stand

Treball acurat i ben estructurat, l’autor ja manifesta que no és un especialista en l’època i ens transmet d’una manera neta aquest diàleg entre el passat i el present. Les seves fonts son clarament anglo-saxones i protestants.
Són subtileses com tractar els protagonistes del joc de forma passiva, és el papa qui crema o destitueix un teòleg. El finalitzar el joc just quan l’església romana fa replantejaments teològics profunds i passa a l’ofensiva, tot just la historiografia comença a plantejar-se la contrareforma com un moviment més ampli, ric i profund que ser simplement un eina per combatre els protestants.
Reprodueix tòpics de la historiografia occidental com el tractament del imperi otomà, tòpics romàntics com les dones d’ Enric i els castells de Francesc I.
Transmet finalment un mapa lingüístic més a prop dels desigs dels actuals estats europeus que de la realitat del s. XVI.

Els exemples exposats no pretenen ser una crítica al seu disseny, sols mostrar com interpretem el passat desde el present.